Catalunya havia tingut, durant tota la seva llarga història com
a nació sobirana, una llengua, una moneda, un exèrcit, unes institucions
polítiques i una cultura pròpies i clarament diferenciades de
la resta de territoris veïns. Podem afirmar que el nostre Estat
va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes
incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283.
Però Catalunya va ser finalment assimilada pels castellans i convertida
en una altra provincia espanyola ("provincia" és un terme que
s'encunyà durant l'Imperi Romà que significa "territori dels vençuts").
L'any 1700 mor sense descendència Carles II l'Encisat, últim rei
de la dinastia dels Àustria a Espanya i la seva successió esdevé
un problema de política internacional.
Les forces de Felip de Borbó, representant del centralisme francès
i de l'esperit i els interessos aristocràtics i feudals, s'enfronten
a les de Carles d'Àustria, representant de l'esperit federalista
i descentralitzador, així com de les classes mijanes i populars.
El 1713, amb el tractat d'Utrecht, Catalunya deixa de rebre el
recolzament de les forces aliades. Les tropes castellano-franceses
assetgen Barcelona durant 13 mesos fins al triomf (40.000 castellans
i francesos contra 5.000 catalans!), el setembre de 1714.
Amb l'ocupació militar del nostre territori es promulga, el 1716,
el Decret de Nova Planta segons el qual quedava eliminada la nació
catalana prohibint-ne la llengua i abolint-ne les institucions
(el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exercit), les
constitucions i els sistemes fiscal i monetari.
Els catalans i catalanes hem estat, d'aleshores ençà, i fins i
tot en plena "democràcia parlamentària" -i monàrquica-, expoliats,
empobrits, i oprimits sota governants espanyols de qualsevol color.
Madrid, a més, és responsable de la divisió del nostre pais, que
incloïa altres territoris actualment sota sobirania francesa i
espanyola.